Comunidad Budista Sotozen

La respiració

Com hem dit abans, al principi de zazen cal inspirar varies vegades pel nas i expirar per la boca. A partir d’ací, la respiració deu tornar-se completament silenciosa i nasal. Molts principiant em van preguntar: “he de controlar o forçar la respiració?” la meua resposta és sempre: “sols es pot controlar allò que es coneix íntimament. “ el primer que un principiant ha de fer és observar atentament la seua respiració i tornar-se íntim amb ella.

Les zones més importants que actuen directament sobre la respiració són: caixa toràcica, músculs dorsals, músculs pectorals, diafragma, músculs intercostals i músculs abdominals.

Segons el nivell d’actuació d’estes zones, podem dir que existeixen tres tipus essencials de respiració:

A. Pulmonar.

És la més superficial de totes. La inspiració predomina sobre la expiració. És una respiració pròpia de les persones excitades i excitables. En esta respiració intervé la caixa toràcica, els músculs pectorals i, molt dèbilment, el diafragma.

B.  Diafragmàtica. 

La respiració es torna ja més profunda degut a la pressió que els músculs intercostals exerceixen sobre la caixa toràcica, buidant-la una mica més. Esta respiració suposa un diafragma flexible, la qual cosa requereix una certa relaxació dels músculs dorsals. La meua experiència en el dojo m’ha fet comprovar que la majoria de les persones, en la època moderna de les grans ciutats arriben amb un diafragma rígid que impedeix una expiració llarga i profunda. El primer pas consistiria doncs en suavitzar la tensió del diafragma.

C. Abdominal. 

En la respiració abdominal es continua l’onada muscular provocada per la pressió que la caixa toràcica exerceix sobre el diafragma, i este, alhora, sobre els músculs abdominals. Esta respiració suposa un gran buidat dels pulmons i per tant una major quantitat d’aire nou al inspirar. En esta inspiració, l’expiració és més llarga i potent que la inspiració. L’onada muscular pot ser prolongada fins el baix ventre, fins l’anomenat hara o kikaitandem (oceà d’energia) en japonès.

Esta és la respiració pròpia de zazen cap a ella hem d’anar. Però s’ha d’anar amb compte. Molts practicants s’equivoquen en este punt, ja que intenten forçar una expiració llarga i potent, sense comprendre abans el mecanisme complet de la respiració. Si, per exemple, el diafragma està contret i intentem pressionar en els abdominals, açò provocarà un gran conflicte intern al cos i en la consciència, ja que l’onada muscular ha quedat interrompuda en el diafragma i, malgrat això, es pressiona en els abdominals. És millor seguir íntimament el recorregut d’aquesta onada i no obstaculitzar-lo ni voler anar més ràpid del que marca el seu ritme natural.

Siga com siga, la respiració és un assumpte delicat que requereix consells directes d’un mestre zen. En línies generals, després de l’expiració ve naturalment la inspiració. Amb la pràctica podem concentrar-nos en desenvolupar una expiració cada vegada més llarga i profunda. Esta expiració desenvolupa una gran energia en la cintura, als ronyons i en el maluc. Totes les arts marcials es van fundar tradicionalment sobre esta expiració.

L’aire conté l’energia del cosmos. Rebem esta energia a traves dels nostres pulmons i de cadascuna de les nostres cèl·lules. És molt important doncs saber respirar. Ordinàriament respirem 15 o 20 vegades per minut, d’una manera superficial ja que sols utilitzem una part de la nostra capacitat pulmonar. Una respiració profunda i completa no s’efectua solament a nivell de la caixa toràcica com hem vist, sinó que s’ha de recolzar també en l’abdomen.

Gracies a la pràctica de Zazen en una postura corporal justa, esta respiració es torna poc a poc habitual en la nostra vida quotidiana, i inclús, durant el son. Esta respiració Zen augmenta la nostra energia vital.

Text extret de l’ obra “Què es el Zen? Introducció pràctica a la meditació Zen”, de Dokushô Villalba. Ediciones Miraguano, ISBN: 978-84-7813-286-4. Tots els drets reservats.