Comunidad Budista Sotozen

Imagen relacionada

Primers passos en la via del zen

La motivació
En primer lloc has de preguntar-te què és el que busques en la pràctica del Zen. Ací tens una història: 
“un home tenia un parada de fruits secs. La gent que volia fruits secs s’apropava a la seua parada i l’home li’ls proporcionava. Però de vegades arribava gent despistada que li demanava tomates o carn i l’home els deia: no, ací sols tenim fruits secs. La verdura i la carn és al costat.”
En este centre Zen s’estudia i es practica l’ensenyament transmès pels Budes i ancestres  a través del llinatge correcte de la transmissió Budista zen, llur essència fonamental és la de descobrir i viure la verdadera natura de la nostra existència. El cor d’aquesta pràctica és la meditació zen. 
Vol dir açò que per a fer zen a un dojo cal “fer-se budista”? No. Açò vol dir que en este centre Zen es practica zazen seguint l’ensenyament del Budisme Zen, però el centre està obert a totes les persones que vulguen fer zazen respectant les regles i l’atmosfera d’aquest lloc. 
La Via del Zen és com un gran oceà d’aigua dolça que pot proporcionar aigua a tots aquells que la necessiten. La quantitat d’aigua que es rep depèn de la necessitat i del recipient amb el que s’acudeix. Un gran recipient podrà rebre molta aigua, un recipient xicotet rebrà poca aigua. El recipient és l’actitud amb la que es practica i la profunditat del que es busca. L’experiència ens ha fet veure que existeixen diverses motivacions a l’hora d’acudir a la pràctica del Zen. 
Estan aquells que acudeixen per curiositat sense gran interès i sense nocions clares del què és el Zen. 
Estan aquells que desitgen aprendre una tècnica per a relaxar-se, per a “estar millor” sense reflexionar sobre les causes del seu malestar i la seua tensió.
Estan aquells que el que desitgen és integrar-se en algun grup, tenir amics, conèixer gent. 
Estan aquells que no es senten bé amb ells mateix i senten la necessitat de fer alguna cosa, (de satisfer la seua insatisfacció, de ser feliços) però no tenen una direcció concreta i no han reflexionat suficientment sobre el que volen i el que no volen. 
Estan aquells que han llegit llibres sobre el Zen, que es senten intel·lectualment identificats amb l’ensenyament del Zen i desitgen “practicar” i acudeixen a la pràctica amb un bagatge pesat de prejudicis intel·lectuals, d’idees preconcebudes, de categories i conceptes. 
Estan aquells que arriben a un centre sense tenir ni la més mínima idea del que és el Zen i, malgrat tot, troben immediatament que el Zen és el seu camí. 
Estan aquells que, hagen o no llegit llibres sobre el Zen, el que busquen és una via espiritual a través de la qual operar una profunda revolució interior, una transformació personal que els permeta viure d’acord amb una veritat que ells mateix senten vagament al seu interior, però que no saben com desenvolupar o expressar. 
Estan aquells que el que busquen és la Via del Zen i sols la Viz del Zen, tenint-ho molt clar des del principi. 
Cada persona és diferent, cadascú te la seua pròpia actitud, però les citades anteriorment són els estereotips més comuns. Si la motivació no és correcta, és impossible continuar practicant zazen durant molt de temps. Moltes persones acudeixen al Zen com podrien acudir a qualsevol altre centre espiritual, o a centres de meditacions variades, o a centres de psicoteràpia, o a clubs i associacions cíviques, o a centres de relaxació, massatge i tècniques de benestar. Són persones que, al no tenir definida la seua recerca, igual estan hui ací que demà en altre lloc. A més, amb la pràctica de zazen tenen la impressió de no “traure res de profit”. La pròpia actitud o motivació és doncs un obstacle que impedeix perseverar i entrar al cor del Zen. 
Altres persones, no obstant, reben una impressió molt bona de les seues primeres sessions de zazen. Perceben alguna cosa a l’atmosfera del centre que els atrau enormement, se senten identificats a grans trets amb el silenci de zazen i amb l’ensenyament que rep. Estes persones decideixen seguir practicant i acudir regularment al centre per a practicar zazen, malgrat que no podrien dir encara molt bé perquè els agrada la pràctica del Zen. 
 
Els obstacles
Malgrat tot, a pesar d’esta atracció pel Zen, és usual que a l’inici de la pràctica algunes persones experimenten certs rebutjos cap a alguns aspectes de la pràctica del Zen. Apareixen els obstacles. El superar aquests obstacles depèn de l’actitud que prenga el practicant cap a ells. De fet, aquests obstacles no són exteriors o objectius, sinó profundament subjectius i corresponen a prejudicis culturals, intel·lectuals, emocionals i corporals del propi practicant.
Aquests obstacles són variats i diversos, però podrien ser sintetitzats en tres grups:
1. Obstacles  corporals
2. Obstacles intel·lectuals
3. Obstacles emocionals
 
Obstacles corporals
El primer que la majoria dels participants constaten és la dificultat inicial de postura de zazen. De vegades és, fins i tot, impossible prendre la postura de zazen, i encara que siga possible, romandre immòbil en zazen durant una sessió de trenta minuts es converteix en una experiència dolorosa i quasi traumàtica. 
El dolor és una de les primeres barreres que ens trobem quan comencem a practicar zazen. Amb el dolor hem topat! Cal dir que el dolor és el millor conseller espiritual, el millor amic. El dolor és un símptoma del nostre desequilibri, una llum roja que s’encén i ens diu “alguna cosa no va bé”. És com una columna de fum que ens indica que en alguna part hi ha un foc. Seguint la columna de fum podem arribar a l’origen, el foc, i apagar-lo. Per tant, no deus descoratjar-te pel dolor. Zazen no és una pràctica ascètica ni mortificadora. Zazen no és en sí mateix dolorós però de vegades, sobre tot al principi, el dolor apareix. 
Per què?
 
Per una banda, hi ha una realitat fisiològica: els nostres tendons, els nostres músculs, la nostra estructura corporal no està acostumada a la postura de zazen. Zazen és un entrenament, una superació d’un mateix. Hi ha un treball corporal i este treball produeix de vegades sensacions doloroses. En qualsevol esport succeeix igual. Els nostres vells hàbits corporals es resisteixen a desaparèixer. Però amb el temps i la pràctica el nostre cos s’adapta a la postura de zazen i s’instal.la confortablement en ella. 
 
Per altra banda, en el dolor hi ha un fort component psicològic i mental. Em fa mal a mi. El “jo” és qui més pateix. Quant més forta siga la consciència de l’ego, més insuportable serà el dolor. Quan la consciència egòtica comença a calmar-se i a dissoldre’s, el dolor deixa de ser una amenaça seriosa i es converteix en una simple sensació més. 
 
Les ments agitades sofreixen més que les ments serenes.  S’ha comprovat que quan el cervell aconsegueix un estat de profunda quietud i serenitat comença a segregar una substància anomenada endorfina, una de les funcions principals de la qual és dissoldre les sensacions agudes de dolor. 
 
Controlar la nostra ment, conduir-la cap a estats de pau i serenitat, entrenar el nostre cos, harmonitzar la respiració és el camí per a superar la barrera del dolor. La paciència és fonamental. 
 
Quan apareixen les sensacions doloroses, aquells que acudeixen al zazen com tècnica de relaxació o de benestar, l’abandonen de seguida. Fins i tot si un mateix està realment interessat pel zen, la dificultat de la postura li fa pensar en desistir. 
 
En realitat, tothom pot seure en zazen, a no ser que tinga alguna lesió física important, si s’arma de la perseverança i tenacitat. 
 
Zazen és també un entrenament físic i corporal. Es tracta de reestructurar la nostra arquitectura muscular, de modelar el nostre cos amb la finalitat de tornar-lo apte per a una pràctica de meditació profunda com és zazen. El nostre cos és un ésser viu i per tant adaptable i dúctil. És normal que, acostumats a molts hàbits corporals erronis, la postura de zazen ens cree dificultats inicials. Però estes dificultats van desapareixent en la mesura en que perseverem i ens treballem. No val dir, com excusa, que la postura zazen sols serveix per als japonesos, xinesos i indians ja que ells estan acostumats des de xiquets a ella. És necessari saber que tant els xinesos, els japonesos i els indians que mai han practicat zazen tenen els mateixos problemes que els occidentals a l’hora d’iniciar-se en la pràctica. També cal saber que en occident són milers les persones que practiquen zazen regularment i que han fet de zazen un costum habitual en les seues vides. 
 
L’únic que es requereix és perseverança i, en els casos més difícils, certs exercicis d’estirament abans de seure en zazen. 
 
Altre obstacle d’indole corporal que sorgeix és la aferrament a les formes. Als centres zen ens ensenyen certs comportaments corporals tals com gasshô (salutació amb les palmes de les mans juntes), sasshu (les mans recollides davant del pit per a caminar i romandre immòbil en la posició alçada), sampai (postració), etc. En un centre està estipulada també la manera d’entrar, d’eixir, de caminar, de seure, etc. Després de zazen, se sol realitzar una cerimònia. Algunes persones tenen molta dificultat a l’hora de practicar este comportament corporal perquè estan molt apegades  a les formes corporals, no a les que s’ensenyen al centre, sinó ales que estan acostumats. I al centre, al realitzar amb el seu cos gestos i comportaments inhabituals, senten rebuig. Este rebuig cap al comportament corporal de la sala de meditació és l’altra cara de la moneda de la aferrament que senten cap als seus comportaments habituals.   
 
Algunes persones no poden vèncer la seua pròpia fixació, la qual cosa provoca un sentiment de ridícul i un rebuig tan grans que acaben per abandonar la sala de meditació. L’obstacle no ha sigut vençut. 
L’única manera de vèncer-lo es acceptant sense prejudicis les noves formes, adaptar-se a elles, experimentar-les “des de dins”, tornant al cos flexible per a aprendre noves pautes de comportament. Quan el comportament en la sala de meditació es practicat durant alguns mesos, un comença a descobrir el seu sentiment profund, no intel·lectual, sense necessitat de llargues explicacions verbals. No hi ha que oblidar mai que la Via del Zen no és una teoria, sinó una pràctica, és a dir, una experiència. 
La pràctica del Zen amb tot el cos provoca un despertar de la nostra consciència corporal, una reestructuració dels nostres hàbits corporals. 
 
Obstacles intel·lectuals
 
A mesura que es practica zazen va entrant-se en contacte amb l’ensenyament del Zen, amb els principis essencials ensenyats pels Budes i Patriarques. Estos ensenyaments van destinats a ajudar-nos a prendre una perspectiva justa des de la que concebre la nostra pròpia pràctica. Són una ajuda per a entendre’ns a nosaltres mateix. Malgrat això, potser que els nostres propis punts de vista no coincidisquen amb aquest ensenyament o que en alguns aspectes d’este ensenyament ens semblen tan estranys i aliens al que normalment pensem que sembla en la nostra ment un rebuig intel·lectual.
 
La Via del Zen no és una teoria ni una ideologia, sinó una pràctica existencial, és a dir, una experiència. El Zen segueix la Via de la experiència. L’ensenyament dels Budes i Patriarques té com a finalitat el conduir-nos a la experiència de la nostra vertadera natura original. Té doncs un caràcter eminentment pràctic. No es tracta de memoritzar principis, dogmes. No es tracta de ideologitzar-se, ni d’adoctrinar-se, sinó de comprendre com devem conduir la nostra pròpia pràctica. 
 
En este procés és important tenir en compte el següent: 
 
En primer lloc, hem d’escoltar l’ensenyament: què és el que hi ha que practicar, com, amb quina actitud mental, corporal i emocional. Açò és, rebre l’ensenyament d’un vertader mestre Zen de la Transmissió, treballar-se a si mateix amb la finalitat de tornar-se un recipient apte per a rebre aquest ensenyament. Escoltar molt, quant més millor. Quant més ensenyament escoltem, més exactament podrem guiar la nostra pràctica. Per a escoltar l’ensenyament és necessari estar al costat d’un mestre, ja que no es tracta solament de rebre uns principis teòrics i objectius, sinó d’un “sentir”, d’una intuïció, d’una comunicació íntima de mestre a deixeble. El practicant ha de treballar la seua receptivitat intel·lectual i emocional a fi de poder ressonar com la vibració emesa pel mestre. Per a això és fonamental fer callar, encara que sols siga momentàniament, els propis punts de vista personals, abandonar les idees preconcebudes i tornar-se intel·lectualment receptius als ensenyaments que es reben. 
 
Després d’haver escoltat un ensenyament, hem d’assegurar-nos de que l’hem entès correctament, sense afegir categories personals, hem de reflexionar una i altra vegada sobre els ensenyaments rebuts. Si no hem entès algun punt o no estem segurs d’haver-lo entès bé, hem de plantejar els nostres dubtes al mestre, bé durant una entrevista personal, bé durant un mondo (col·loqui obert). Una vegada estem segurs d’haver comprés correctament, hem de reflexionar sobre si este ensenyament és el que ens convé, el que busquem, el que necessitem. En cas de que no ens convinga, el millor senzillament és no practicar-lo i abandonar el Zen. Però si sentim que este ensenyament és el que necessitem, llavors hem de passar sense més preàmbuls a la pràctica. 
 
El tercer pas és practicar el que hem entès. Després de la comprensió intel·lectual és imprescindible la pràctica total amb el cos i amb la ment. També pot succeir en alguns casos que no veiem la necessitat de practicar alguna cosa, encara que el seu sentit intel·lectual estiga molt clar i hagem rebut moltes explicacions del mestre. 
 
Què hem de fer en aquests casos? Depèn de la confiança que cadascú tinga amb el mestre i en l’ensenyament dels Budes i Patriarques. Si es té confiança, es continuarà amb la pràctica encara que momentàniament no es tinga una perspectiva clara d’ella. Al contrari, la pràctica en qüestió serà abandonada. Passa com amb les senyals de tràfic, que indiquen la direcció de tal o qual ciutat i la distancia que ens separa d’ella. Quan una senyal de tràfic ens indica la direcció d’una ciutat, veiem la senyal però no la ciutat. Com podem estar segurs de que eixa ciutat es troba en eixa direcció i a eixa distancia si mai no hem viatjat fins ella? no podem estar segurs però confiem en les persones que han col·locat les senyals per a ajudar-nos. Igual passa amb la Via del Zen. Moltes vegades no podem albirar el significat profund d’un ensenyament o d’una actitud del mestre, però si tenim confiança amb ell i seguim les seues indicacions, nosaltres mateix podrem amb el temps comprendre el que se’ns vol dir. Fins hui en dia ninguna persona que haja practicat el que els Budes i Ancestre han ensenyat han deixat d’experimentar el que els Budes i Ancestres han experimentat.  
 
L’actitud justa consisteix doncs en ampliar cada vegada més les fronteres de la nostra comprensió intel·lectual de la Via del Zen i, de vegades, açò sols pot ocórrer mitjançant un salt instantani més enllà d’aquestes fronteres. Com es diu al Zen:
 
“quan arribes a la vora d’un precipici de mil metres, dóna un pas endavant”. 
 
Els obstacles intel·lectuals sols poden ser doncs dissolts en la mesura en que ens alliberem de les nostres categories mentals rígides, dels nostres prejudicis, dels nostres vells conceptes. 
No es tracta de superar obstacles exteriors, sinó de superar-nos a nosaltres mateix. 
 
 
Obstacles emocionals
 
Tota categoria mental, concepte, noció o prejudici va sempre acompanyat d’una carrega emocional que es polaritza en la dualitat aferrament/rebuig, amor/odi. Generalment i inconscientment se sent aferrament cap a el que ja es coneix i un rebuig d’entrada a allò nou, al que pot convulsionar el nostre món familiar. 
 
En la pràctica del Zen hem d’observar i fer-nos conscients d’aquest procés mental – emocional, a fi de no caure presoners d’ell. 
 
La Via del Zen no pot ser experimentada a través de la dualitat emocional atracció / rebuig, apetit / repulsió. Devem anar mes enllà i rebre l’ensenyament del Zen el més simple i senzill que puguem, evitant que les nostres categories emocionals actuen de filtre d’aquest ensenyament. 
 
Amb el temps i amb una pràctica de zazen perseverant, poc a poc, la nostra activitat emocional anirà calmant-se. Des d’un punt de vista més serè, podrem veure amb lucidesa les pertorbacions que causen en la nostra ment esta activitat emocional incontrolades que ens fan odiar, rebutjar, apegar-nos tossudament, enfadar-nos fortament, etc. No es tracta de llaurar una fredor inhumana, sinó de posar ordre i harmonia en els nostres impulsos emocionals, comprenent la seua parcialitat i relativitzar-los.   
 
 
L’actitud justa
 
Els Budes, ancestres i mestres Zen de la Transmissio ens han ensenyat que per a superar els primers obstacles poder seguir profunditzant en la Via del Zen és necessari llaurar una actitud justa de la consciència. Esta actitud justa por ser caracteritzada pels següents punts:
 
Mushotoku
 
És un terme japonès que vol dir “cap profit”. Este és l’ensenyament fonamental al Zen. No hem d’esperar obtenir profit personal de la pràctica. No hem de buscar fins concrets quan practiquem el Dharma del Buda. No hem de practicar amb una meta egòtica. Per què practicar, llavors, per a què? Per res en especial, per a res. Practiquem el Dharma del Buda perquè creiem que és el millor que podem fer. Res més, la pluja cau, el sol brilla, el blat germina. La pluja no cau per a regar els camps. Cau perquè la seua natura és caure. El sol no brilla per a fer germinar el blat. Brilla perquè la seua natura és brillar. El blat no germina per a alimentar als homes. Germina perquè la seua natura és germinar. De la mateixa manera, hem de practicar i estudiar el Dharma del Buda, perquè la nostra natura ens impulsa a conèixer-nos i a comprendre cada vegada més profundament el fet de la nostra existència en aquest món. Per descomptat, de la nostra pràctica – estudi de la Via eixiran molts beneficis i recompenses, però no hem de practicar buscant eixos beneficis i recompenses. Simplement hem de concentrar-nos ací i ara sobre una pràctica justa. Els fruits vindran per ells mateix. 
 
Shikantaza
 
És altra expressió Zen japonesa molt important i està íntimament relacionada amb MUSHOTOKU. Vol dir “seure, solament seure”. Quan seiem en zazen en seiem per a aconseguir alguna finalitat, no esperem cap cosa especial. Simplement seiem amb la mateixa actitud que la de la pluja al caure o la del sol al brillar o la del blat al germinar. Ens concentrem únicament en el fet de seure correctament, amb una actitud corporal correcta, una respiració correcta i una actitud d’esperit correcta. No hem de pensar “faig zazen per a il·luminar-me” o per a ser millor, o per a adquirir poders màgics.... zazen és zazen, és el principi i la fi, és un tot complet en sí mateix. Zazen no és una tècnica de meditació utilitzada per a aconseguir una finalitat. Si en tenim, zazen mateix es converteix en la finalitat. Sols llavors podrem començar a percebre la vertadera dimensió de zazen. 
SHIKANTAZA es refereix a la pràctica de la postura sedent a zazen. Però aquesta actitud l’hem d’estendre a totes les accions de la nostra vida. Al Zen no treballem per a guanyar un sou, ni mengem per a açò ni per a allò, no dormim per a estar més descansats al dia següent, no vivim per a ...
Treballar en sí és el principi i el fi d’una acció, és un tot complet independentment dels seus fruits. Quan mengem, mengem. No mengem per a res especial. Mengem perquè a la nostra natura està el fet de menjar. Quan dormim, dormim. No dormim per a alguna cosa en especial. Quan tenim son, dormim, això és tot. Per a què vivim, quin és el sentit de la vida? El Zen respon: el sentit de la vida és viure. Vivim per a viure. Això vol dir que el moment actual no és una estació de pas per al tren del temps que va des del passat al futur. El present és el present, un temps únic i complet en sí mateix. Per tant, el que el Zen ens ensenya és a viure plenament el moment present i descobrir en ell la infinitat del temps o el no – temps. Això és, quan estem fent alguna cosa (zazen, feina, menjar, dormir) hem de concentrar-nos en fer el que estem fent, sense pensar en les recompenses de la nostra acció. 
 
No és possible practicar el Zen amb una mentalitat mercantilista. Alguns diuen, “bé, vaig a esforçar-me en fer zazen, aniré al centre, vaig a estudiar i practicar la Via. I de tot açò, obtindré beneficis”. Amb esta actitud no és possible avançar. Al final un és desmoralitza perquè no obté res palpable ni quantificable i abandona la pràctica dient “zazen no serveix per a res. És una pèrdua de temps. Millor em dedique a altra cosa mes gratificant”. Esta actitud actua precisament de bloqueig per a que aparega el vertader zazen. Quan no s’espera res, apareix tot. Esperar és desesperar. Quan s’abandonen les expectatives egòtiques, sorgeixen les vertaderes recompenses. Shikantaza és seure, simplement seure sense esperar res a canvi. 
 
 
Hishiryo és la manera justa de pensar durant zazen. En què s’ha de pensar durant zazen? Cal o no cal pensar durant zazen? Estes són algunes de les preguntes que molts principiants es plantegen. Alguns creuen que zazen és “no – pensar”, que hem de quedar-se amb la “ment en blanc”. Altres aprofiten zazen per a pensar amb les seues coses, amb els seus problemes, els seus projectes. Altres creuen que la meditació zazen és crear pensaments creatius, o pensaments positius, o qualsevol altre tipus de pensament. Zazen no és ni una cosa ni l’altra. Durant zazen hem de “pensar sense pensar”, no pensar pensant, pensar des del fons del no-pensament, no-pensar des del fons del pensament. Què significa açò? Vet aquí unes formes de pensar més usuals:
 
Anar de pensament en pensament és pensar
Anar de no pensament en no pensament és no pensar
 
Durant zazen el procés és el següent:
 
Anar de pensament en no pensament és pensar sense pensar
Anar de no pensament en no pensament és no pensar pensant
Esta és la manera justa de pensar durant zazen
 
En l’acció de pensar es produeix un continu mental format per l’encadenament ininterrompuda de pensaments. Suposem que cada punt es un pensament i la línia de punts el continu mental:
 (.......................................................)
 
Açò significa que l’atenció esta totalment focalitzada i atrapada pels incessants pensaments que apareixen en la ment. De vegades un voldria deixar de pensar, però no pot, no sap com. Els pensaments tenen atrapada l’atenció. Açò provoca patologies mentals tals com neurosis i obsessió. La persona se sent atrapada en el cercle viciós del seu propi pensament. 
 
Durant zazen al dirigir l’atenció sobre punts importants de la postura corporal i sobre la respiració la consciencia s’allibera de la tirania dels pensaments obsessius i neuròtics. A traves del control de l’atenció, un aprèn a desprendre’s dels pensaments inoportuns. En la mesura en la que ens anem alliberant de cada vegada mes pensaments, el “continu” mental comença a trencar-se i a deixar entreveure espais buits, és a dir, estats de no pensament. Seguint amb l’exemple dels punts: 
 (...... ......... ......... ............ ...................)
 
Els punts són pensaments. Els espais buits, estats de no pensaments. 
 
No obstant, al Zen no es pretén aconseguir un estat absolut de no pensament. Pensar és una activitat natural del ser humà, igual que menjar, dormir, parlar. Menjar molt, parlar  molt, dormir molt, pensar molt és un extrem que s’ha d’evitar. No menjar res, no parlar res, no dormir res, no pensar res és altre extrem que s’ha d’evitar. Si no mengem ni dormim res, el nostre cos es debilita, es panseix i acaba per morir. Si no pensem res la nostra consciència s’ensopeix, s’adorm, cau en una espècie de depressió emocional, intel·lectual i espiritual. Per tant el que el Zen ens ensenya és la Via de l’equilibri. Açò és hishiryo: pensar sense pensar, no pensar pensant. Els núvols rosa floten al cel blau. Els núvols són com pensaments. El cel blau és l’estat de no pensament. Més que pensar, deixar que els pensaments es pensen. 
 
No hi ha un “jo” pensant, hi ha pensaments que venen i van com els núvols al cel. Els núvols no pertanyen al espanta-ocells, tant li fa que vinguin o se’n vagen, tant li fa que el cel estiga nuvolós o sense núvols. L’espanta-ocells no te consciència de “jo” ni de “ meu”. Per això ni els núvols ni l’absència de núvols li molesten. 
 
 
 
El mestre zen
 
El mestre zen és l’amic espiritual que t’ajuda a descobrir allò essencial de tu mateix, que et guia pels vericuetos de la teua pròpia ment i t’ensenya a llaurar en la teua consciència les llavors d’una realització espiritual que et permeta descobrir per tu mateix la teua autentica natura. 
 
Ací, al Japó, a la Xina, a la Índia, als EEUU i a Austràlia, a tots llocs i sempre, aquells que volen estudiar-se a sí mateix seguint la Via del Zen, sempre han buscat un mestre, un amic espiritual. Un mestre Zen és com un guia de muntanya que es coneix la ruta perquè ha pujat i ha baixat moltes vegades per ella. T’estalvia temps, t’ajuda en els moments de desànim i t’avisa dels difícils passatges. 
 
Estudiar amb un mestre Zen no significa renegar de la pròpia responsabilitat en la pràctica de la Via. L’estudiant deu practicar per ell mateix, seguint els consells del mestre. El mestre és el dit que assenyala la lluna, però és l’estudiant qui deu mirar a la lluna. L’estudiant ha d’experimentar l’ensenyament del mestre, en cas contrari, este ensenyament es torna inútil. 
 
La relació amb el mestre podem enfocar-la des de dos punts de vista:
 
a) Com simple practicant. És a dir, sense crear forts vincles personals amb ell, escoltant els seus ensenyaments i consells i intentant seguir-lo, com quan s’escolta a un professor d’universitat. L’estudiant rep un ensenyament objectiu, la tècnica del mètode zazen, els principis del budisme Zen. Al no haver creat un fort vincle personal amb el mestre, l’estudiant no corrobora la seua comprensió  amb la comprensió del mestre, i està subjecte a la seua pròpia interpretació. Açò és com quan un home i una dona inicien una relació informal, sense compromís, ni regles.  
 
b) Com practicant – deixeble. Existeix un acte íntim en el que el practicant sol·licita al mestre ser acceptat com deixeble. A partir d’ací la relació comença a esdevindré més profunda. L’estudiant no espera ja un ensenyament teòric, sinó una educació plena de les seues potencialitats emocionals, intel·lectuals, existencials, etc. La relació mestre – deixeble es torna molt més intima, més profunda, més compromesa. El deixeble accepta que el mestre pose els dits als seus budells. 
 
 
Existeixen regles de bon fer, normes de comportament en la relació mestre – deixeble. El mestre deixa de ser un professor de Zen, el seu ensenyament no es limita ja als moments de la pràctica en la sala de meditació, sinó que continua en totes les circumstàncies de la vida quotidiana: al carrer, al bar, a taula, al treball, al descans, etc
 
L’important quan se vol practicar amb l’actitud de deixeble és llaurar la receptivitat cap al mestre i romandre al seu costat quant més temps possible, practicant treballant, rient, plorant amb ell. D’esta manera l’esperit de deixeble s’impregna naturalment, inconscientment de l’esperit del mestre: ambdós es converteixen en dos vasos comunicants. Si entrem en una habitació impregnada amb aroma de rosa, la nostra roba s’impregnarà també sense saber com. 
 
En el Zen un vertader mestre és aquell que ha rebut la Transmissió del Dharma d’altre vertader mestre Zen, qui, alhora, també la ha rebut d’un vertader mestre Zen, i així, ens remuntem fins arribar al Buda Shakiamuni. Així doncs no és un mateix qui s’autoproclama “mestre Zen”. 
 
La comunitat budista Soto Zen té com mestre en el Dharma al seu fundador Dokushô Villalba, monjo Zen ordenat pel mestre Taisen Deshimaru Roshi en 1978. Va rebre la Transmissió del Dharma del Venerable Mestre Shuyu Narita Roshi i actualment és l’únic mestre Zen espanyol reconegut per les autoritats de l’escola Soto Zen japonesa.  
 
Practicant com s’ha ensenyat fins ara, un pot progressar ràpidament en la Via del Zen. Poc a poc, imperceptiblement, una nova personalitat anirà naixent. Molts dels nostres hàbits corporals, mentals i emocionals s’aniran transformant i, generalment, s’experimenta un vertader renàixer. Darrere queda l’actitud desconfiada, rígida, poregosa i confusa dels nostres primers dies de pràctica. 
 
La pràctica de zazen i l’ensenyament del mestre comencen a obrir-nos el vertader món dels Budes, una nova dimensió de la nostra existència, una nova forma més satisfactòria de veure’ns a nosaltres mateix, de veure el món i de relacionar-nos amb ell. Podem sentir-nos inclús eufòrics després de la superació dels primers obstacles. Darrere queda el vell jo il·lusori i cada vegada sentim més la presència d’un nou jo més real, més autèntic, més ple. És en aquest moment quan alguns practicants senten una espècie de vertigen, el vertigen del dubte. 
 
 
 
El dubte
 
 
Malgrat els resultats satisfactoris obtinguts amb la pràctica de zazen, alguns practicants senten que s’estan allunyant “massa” del món familiar, al que, en algun remot lloc del seu inconscient romanen apegats. 
 
A més, en estos moments, un comença a adonar-se de que zazen i la Via del Zen és molt més que una tècnica de meditació o de relaxació. Un comença a intuir la vertadera profunditat de la Via del Zen, és a dir, de la seua pròpia existència. I esta profunditat fa por, la por del pollet a eixir de la seua closca. Són moments d’incertesa i de dubte. Intentar tornar al món de sempre? Seguir endavant?
 
 
La visió del Dharma
 
Este dubte és natural i fins i tot beneficiós si es viu amb una actitud mental justa. Este dubte és la manifestació de que s’està produint la visió del Dharma (de la Realitat que ens mostra el Zen) i que esta visió està sent comparada amb la visió ordinària que havíem tingut fins ara. 
 
La visió del Dharma és la percepció intuïtiva dels tres trets fonamentals de la nostra existència fenomenal. Per saber: 
 
 
1º Vivim en un món fràgil i no permanent. 
 
Res no dura, res no roman. Ni la felicitat ni la desgracia, ni el be ni el mal, ni el jo ni la resta. Comencem a comprendre que no podem trobar una satisfacció duradora aferrant-nos a coses que, per la seua pròpia natura, tendeixen a desaparèixer. Els amics es tornen enemics, el cos emmalalteix, la riquesa és causa de tants malestars com la pobresa, el confort material acaba per asfixiar-nos, els nostres familiars envelleixen i moren. Les ideologies s’expandeixen com el foc per a, acte seguit, sucumbir estrepitosament. Despertar-se a la no permanència del món en el que vivim és despertar-se a la constatació de que nosaltres també hem de desaparèixer completament de la faç del planeta. Davant esta perspectiva, el desig d’honors, de reputació, de poder, de confort, de plaers materials, perd gran part de la seua força. El que abans ens motivava tant, les coses per les que lluitàvem amb tant afany comencen a perdre el seu sentit. La constatació real de la no permanència provoca una crisi de l’ego, una reestructuració del nostre ser – estar en el món perquè comencem a adonar-nos de que no som el que creiem ser, de que hem estat corrent darrere de fantasmes, d’ombres, de miratges. Comença a enfonsar-se el que creiem ser. El jo trontolla.      
 
 
2º sorgeixen preguntes: qui soc jo? Què és AÇÒ?
 
Ens adonem de que el jo és una entitat indefinible, inefable, inexistent. No hi ha un jo, hi ha milers de jo. O be, el jo no és una entitat fixa i immòbil, no és una personalitat monolítica, sinó un procés, una corrent. Un procés en el que contínuament estan morint vells jo i naixent nous jo. Ja no ens sentim exclusivament el pare, ni la mare, ni el fill, ni el germà, ni l’espòs, ni la muller, ni el professor, ni l’alumne, ni la mala persona, ni la bona persona, ni l’intel·ligent, ni el maldestre, ni el governant, ni el governat, ni el patró, ni l’obrer. Deixem d’identificar-nos exclusivament amb les funcions puntuals que exercim en la vida social, familiar i professional. Comencem a comprendre que la vertadera natura de la nostra existència transcendeix molt els rols o les “personalitats” que interpretem diàriament. Sorgeix inevitablement la pregunta: si jo no soc exclusivament els personatges que interprete en la vida diària, qui soc jo? Que és el vertader Jo que inclou i transcendeix els infinits jo que apareixen i desapareixen en la corrent de la meua vida? Quina és la vertadera natura de la meua existència?
 
3º este pot ser el punt de partida per a una pràctica espiritual realment profunda i veraç.
 
Experimentant l’evidencia dels dos aspectes citats, arriben a comprendre un poc millor la causa fonamental del nostre sofriment i del sofriments dels sers vius. Sofrim perquè ens aferrem a una il·lusió, a una ombra irreal. La il·lusió és la manifestació de la ignorància fonamental de la ment humana. La il·lusió és una percepció errònia, incompletes, deformada de la realitat. Al no percebre la vertadera Realitat, els éssers humans no podem viure en harmonia amb ella. Al no viure en harmonia amb ella, sorgeix el sofriment. Sofrim per ignorància. 
 
El sofriment al que es refereixen els Buda no es limita a les sensacions doloroses, ja siguen corporals, mentals o emocionals. Es refereix més be, en un sentit ampli, a la insatisfacció continua en la que vivim els éssers humans, a l’absència de tranquil·litat interior, de pau interior, de serenitat, de llibertat profunda. L’agitada activitat de la nostra ment ens produeix sofriment, la pobresa ens produeix sofriment, la riquesa també. Inclús la felicitat produeix sofriment perquè quan som feliços tenim por a deixar de ser-ho, ens aferrem a la felicitat. I açò és sofriment. Anem allí i veiem sofriment, anem allà i veiem sofriment. Ens quedem ací i veiem sofriment. 
 
 
Este sofriment profund, existencial no pot ser resolt ni emmudit ja amb els xicotets remeis, ni amb narcòtics, sinó únicament mitjançant una pràctica espiritual profunda i exacta que ens permeta accedir a l’altra vora del riu de la vida: la visió clara de l’autentica natura original de la nostra existència. 
Vet aquí els dos pols dels dubtes: “La Via del Buda s’ha obert davant de mi i tots els Budes i Patriarques em conviden a que recórrega. Alguna cosa en mi vol fer-la, però, per altra banda, tinc por, què serà de mi? 
 
Tinc por a deixar de ser el que soc, o el que crec ser, tinc por a perdre el meu món familiar que, encara que insatisfactori ja, és el que conec, amb el que m’identifique, amb el que me sent més jo. Per altra banda, no puc tornar enrere, no puc negar la meu pròpia existència en la Via del Zen, ni la visió que s’està obrint pas en la meua ment. “
 
Alguns pensen, què diran els meus familiars i amics si s’assabenten que m’he compromès amb el Budisme Zen?
 
La forma que el dubte adquireix estos moments varia segons les persones però el cert és que apareix una cruïlla important. El practicant se sent com el protagonista d’esta història: 
 
“una persona va caminant per un pla desert. Pareix tenir tot el temps del món. Es para ací i allà. Mira les flors, es tomba, s’alça. Camina cap al nord, cap al sud. Sembla no tenir rumb fix. De sobte, escolta un horrible rugit darrere d’ell. Es torna i veu atemorit que es tracta d’una bèstia espantosa, mig lleó, mig bou. La bèstia avança amenaçant cap a ell i comença a córrer. Corre, corre i corre fins extenuar-se, però la bèstia el segueix sempre, cada vegada més prop, corre, corre, corre i entropessa. Al entropessar cau per un penya-segat insondable, però te la sort d’aferrar-se a unes lianes que ixen de la paret. S’aferra a elles amb les dents. La bèstia arriba a la vora del penya-segat i allí seu a esperar. La persona mira al sòl i veu amb horror que allí hi ha una enorme serp amb la boca oberta, esperant la seua caiguda per a devorar-lo. No pot pujar ni baixar, ni avançar ni retrocedir. Però la seua mandíbula encara pot aguantar una mica més. És en eixe moment quan s’adona que sobre la liana hi ha dos ratolins. Un blanc i l’altre negre. El ratolí blanc està rossegant la liana. El negre també. Els segons estan comptats. Llavors apareix un mestre zen en helicòpter i li pregunta: en estos moments, què és el més important per a tu?”
 
Què respondries tu?
 
En cas de dubtes, continua fent zazen fins que el dubte s’haja resolt. Si no el pots resoldre, sol·licita una entrevista personal amb el mestre. 
 
El dubte és un dels obstacles més difícils de superar. El moment de la seua aparició depèn de cada persona: en alguns apareix als pocs dies de començar la pràctica, en altres, mesos després, i inclús anys, segons la intensitat i profunditat de la pràctica de cadascú. El dubte mateix pot ser de diferent intensitat. En el Zen es parla de vegades del Gran Dubte. Este Gran Dubte apareix als moments crítics en els que s’experimenta la culminació d’un procés de maduresa espiritual. Este Gran Dubte es viu com una dolorosa esquinçada emocional i espiritual. És com si anàrem caminant i, de sobte, la terra s’obrira baix els nostres peus. Darrere queda la “vella terra”, davant, la “nova terra”, i nosaltres al mig amb l’abisme baix els nostres peus. Què he de fer? Cap avant o cap arrere? És en aquest moment quan aquells que manquen de la determinació suficient i de la motivació justa solen abandonar la pràctica del zazen i la Via del Zen. També estan aquells que, sense pensar-ho, donen un salt intuïtiu cap a la nova terra, cap a l’altra vora. 
 
Al Zen es diu: 
 
Gran Dubte, Gran Il·luminació. 
Xicotet Dubte, xicoteta Il·luminació 
Cap Dubte, cap Il·luminació
 
El Gran Dubte no es pot resoldre mitjançant l’intel·lecte, sinó mitjançant la totalitat del nostre ser existencial, més enllà del pensament, a través d’una reacció espontània i intuïtiva. 
 
 
 
La visió de los Tres Tresors
 
La resolució del Gran Dubte implica la determinació de seguir la Via dels Budes i Patriarques, de rebre el seu ensenyament d’estudiar i de practicar el que ells van estudiar i van practicar. Suposa prendre al Buda com a mestre espiritual i font continua d’inspiració: al Dharma amb el Camí, la Via, l’Ensenyament a seguir: la Sangha com la Comunitat espiritual en la que desenvolupar la pròpia aspiració espiritual. 
 
Els llavis, el cos, el cor i l’esperit diuen llavors: 
 
 
Veneració al Buda.
Veneració al Dharma.
Veneració a la Sangha.
 
Per a ser guiat vaig al Buda.
Poden els meus peus marxar per la Via del Despertar.
 
Per a ser guiat vaig al Dharma
puga el meu cos – ment comprendre l’ensenyament
i obtenir la Gran Saviesa Compassiva
vasta com l’oceà 
 
Per a ser guiat vaig a la Sangha.
Puguem tots viure en harmonia 
Més enllà dels aspectes egoistes 
 
 
Esta actitud espiritual i emocional s’anomena Prendre Refugi en els Tres Tresors (Buda, Dharma, Sangha) o entrada en la Corrent i es materialitzarà en la Cerimònia de Presa de Refugi que te lloc varies vegades a l’any en el Temple Luz Serena, en presencia de la resta de membres de la Comunitat. 
 
En un arbre hi ha flors, branques, tronc i arrels. En la Via del Zen també. Abans d’entrar en la corrent sols veiem les flors, les fulles i les branques del Zen. Entrem en la corrent perquè ens adonem que aquestes fulles, flors i branques estan sustentades per un tronc i este tronc s’alça sobre la terra gracies a la força de les seues arrels. Al adonar-nos d’açò sorgeix naturalment el desig d’entroncar-nos i d’arrelar-nos en la Via del Zen. 
 
 
El Zen es converteix en la nostra Via.
 
La Via espiritual que volem recórrer.
 
I per a guiar-nos en el nostre recorregut apareixen tres estrelles:
 
El Buda, el Dharma i la Sangha.
 
Escrit per Dokushô Villalba, el 15 de juny del 1989.
Revisat i posat a punt el 17 de gener del 2012.